Poema CV - (Cant espiritual)

I	Puys que sens Tu      algú a Tu no basta, dóna'm la mà      o pels cabels me lleva; si no estench      la mia·nvers la tua, quasi forçat      a Tu mateix me tira. Yo vull anar      envers Tu al encontre; no ssé per qué      no faç lo que volrria, puys yo són cert      haver voluntat francha e no ssé qué      aquest voler m'enpacha.	5
II	Levar mi vull      e prou no m'i esforce: ço fa lo pes      de mes terribles colpes; ans que la mort      lo procés a mi cloga, plàcia't, Déu,      puys teu vull ser, que u vulles; fes que ta sanch      mon cor dur amollesca: de semblant mal      guarí ella molts altres. Ja lo tardar      ta ira·m denuncia; ta pietat      no troba·n mi qué obre.	10         15
III	Tan clarament      en l'entrendre no peque com lo voler      he carregat de colpa. Ajuda'm Déu!      Mas follament te pregue, car Tu no vals      sinó al qui s'ajuda, e tots aquells      qui a Tu se apleguen, no·ls pots fallir,      e mostren-ho tos braços. ¿Qué faré yo,      que no meresch m'ajudes, car tant com puch      conech que no m'esforce?	20
IV	Perdona mi      si follament te parle! De passió      partexen mes paraules. Yo sent pahor      d'infern, al qual faç via; girar-la vull,      e no y disponch mos passos. Mas yo·m recort      que meritist lo Ladre -tant quant hom veu      no y bastaven ses obres-; ton spirit      là hon li plau spira: com ne per qué      no sab qui en carn visca.	25         30
V	Ab tot que só      mal crestià per obra, ira no·t tinc      ne de res no t'encolpe; yo son tot cert      que per tostemps bé obres, e fas tant bé      donant mort com la vida: tot és egual      quant surt de ta potença, d'on tinch per foll      qui vers Tu·s vol iréxer. Amor de mal,      e de bé ignorança, és la rahó      que·ls hòmens no·t conexen.	35         40
VI	A Tu deman      que lo cor m'enfortesques, sí que·l voler      ab ta voluntat ligue; e puys que sé      que lo món no·m profita, dóna'm esforç      que del tot l'abandone, e lo delit      que·l hom de Tu gusta, fes-me'n sentir      una poca sentilla, perqué ma carn,      qui m'està molt rebel.le, haj·afalach,      que del tot no·m contraste.	45
VII	Ajuda'm, Déu,      que sens Tu no·m puch moure, perqué·l meu cors      és més que paralítich! Tant són en mi      envellits los mals hàbits, que la virtut      al gustar m'és amarga. O Déu, mercé!      Revolta'm ma natura, que mala és      per la mia gran colpa; e si per mort      yo puch rembre ma falta, esta serà      ma dolça penitença.	50         55
VIII	Yo tem a Tu      més que no·t só amable, e davant Tu      confés la colpa·questa; torbada és      la mia esperança, e dintre mi      sent terrible baralla. Yo veig a Tu      just e misericorde; veig ton voler      qui sens mèrits gracia; dónes e tolls      de grat lo do sens mèrits. Qual és tan just,      quant més yo, que no tema?	60
IX	Si Job lo just      por de Déu l'opremia, qué faré yo      que dins les colpes nade? Com pens d'infern      que tems no s'i esmenta, lla és mostrat      tot quan sentiments temen. L'arma, qui és      contemplar Déu eleta, en contr·Aquell,      blasfemant, se rebel.la; no és en hom      de tan gran mal estima. Donchs, com està      qui vers tal part camina?	65         70
X	Prech-te, Senyor,      que la vida m'abreuges ans que pejors      cassos a mi·n seguesquen; en dolor visch      faent vida perverssa, e tem dellà      la mort per tostemps longa. Donchs, mal deçà,      e dellà mal sens terme. Pren-me al punt      que milor en mi trobes; lo detardar      no sé a qué·m servesca; no té repòs      lo qui té fer viatge.	75         80
XI	Yo·m dolch perqué      tant com vull no·m puch dolrre de l'infinit      dampnatge, lo qual dubte; e tal dolor      no la recull natura, ne·s pot asmar,      e menys sentir pot l'ome. E, donchs, açò      sembl·a mi flaca scusa, com de mon dan,      tant com és, no m'espante; si·l cel deman,      no li do basta stima; fretura pas      de por e d'esperança.	85
XII	Per bé que Tu      iracible t'amostres, ço és defalt      de nostra ignorança; lo teu voler      tostemps guarda clemença, ton semblant mal      és bé inestimable. Perdona'm, Déu,      si t'he donada colpa, car yo conffés      ésser aquell colpable; ab hull de carn      he fets los teus judicis: vulles dar lum      a la vista de l'arma!	90         95
XIII	Lo meu voler      al teu és molt contrari, e·m só·nemich      penssant-me amich ésser. Ajuda'm, Déu,      puys me veus en tal pressa! Yo·m desesper,      si los mèrits meus guardes; yo m'enug molt      la vida com allongue, e dubte molt      que aquella fenesqua; en dolor visch,      car mon desig no·s ferma, e ja en mi      alterat és l'arbitre.	100
XIV	Tu est la fi      on totes fins termenen, e no és fi,      si en Tu no termena; Tu est lo bé      on tot altre·s mesura, e no és bo      qui a Tu, Déu, no sembla. Al qui·t complau,      Tu, aquell, déu nomenes; per Tu semblar,      major grau d'ome·l muntes; d'on és gran dret      del qui plau al diable, prenga lo nom      d'aquell ab qui·s conforma.	105         110
XV	Alguna fi      en aquest món se troba; n·és vera fi,      puys que no fa l'om fèlix: és lo començ      per on l'altra s'acaba, segons lo córs      qu·entendre pot un home. los filosofs,      qui aquella posaren en si mateixs,      són ésser vists discordes: senyal és cert      qu·en veritat no·s funda; per consegüent,      a l'home no contenta.	115         120
XVI	Bona per si      no fon la ley judayca -en paradís      per ella no s'entrava-, mas tant com fon      començ d'aquesta nostra, de qué·s pot dir      d'aquestes dues una. Axí la fi      de tot en tot humana no da repòs      a l'apetit, o terme, mas tanpoch l'om      sens ella no ha l'altra: sent Johan fon      senyalant lo Messies.	125
XVII	No té repòs      qui null·altra fi guarda, car en res àls      lo voler no reposa; ço sent cascú,      e no y cal suptilesa, que fora Tu      lo voler no s'atura. Sí com los rius      a la mar tots acorren, axí les fins      totes en Tu se n'entren. Puys te conech,      esforça'm que yo t'ame. Vença l'amor      a la por que yo·t porte!	130         135
XVIII	E si amor      tanta com vull no m'entra, creis-me la por,      sí que, tement, no peque, car no peccant,      yo perdré aquells àbits que són estats,      perqué no t'am, la causa. Muyren aquells      qui de Tu m'apataren, puys m'an mig mort      e·m tolen que no visca. O Senyor! Fes      que ma vida s'allargue, puys me apar      qu·envers Tu yo m'acoste.	140
XIX	Qui·m mostrarà      davant Tu fer escusa, quant auré dar      mon mal ordenant compte? Tu m'as donat      disposició recta, e yo he fet      del regle falç molt corba. Dreçar-la vull,      mas he mester t·ajuda. Ajuda'm, Déu,      car ma força és flaca; desig saber      qué de mi predestines: a Tu·s present      y a mi causa venible.	145         150
XX	No·t prech que·m dons      sanitat de persona ne béns alguns      de natura y fortuna, mas solament      que a Tu, Déu, sols ame, car yo só cert      que·l major bé s'i causa. Per consegüent,      delectació alta yo no la sent,      per no dispost sentir-la; mas per saber,      un home grosser jutja que·l major bé      sus tots és delitable.	155         160
XXI	Qual serà·l jorn      que la mort yo no tema? E serà quant      de t·amor yo m'inflame, e no·s pot fer      sens menyspreu de la vida, e que per Tu      aquella yo menysprehe. Ladonchs seran      jus mi totes les coses que de present      me veig sobre los muscles; lo qui no tem      del fort leó les ungles, molt menys tembrà      lo fibló de la vespa.	165
XXII	Prech-te, Senyor,      que·m fasses insensible e qu·en null temps      alguns delits yo senta, no solament      los leigs qui·t vénen contra, mas tots aquells      qu·indifferents se troben. Açò desig      perqué sol en Tu pense e pusc·aver      la via qu·en Tu·s dreça; fes-ho, Senyor,      e si per temps me'n torne, haja per cert      trobar t·aurella sorda.	170         175
XXIII	Tol-me dolor      com me veig perdre·l segle, car mentre·m dolch,      tant com vull yo no t'ame, e vull-ho fer,      mas l'àbit me contrasta; en temps passat      me carreguí la colpa. Tant te cost yo      com molts qui no·t serviren, e Tu·ls has fet      no menys que yo·t demane; per qué·t suplich      que dins lo cor Tu m'entres, puix est entrat      en pus abominable.	180
XXIV	Cathòlich só,      mas la Fe no m'escalfa, que la fredor      lenta dels senys apague, car yo leix so      que mos sentiments senten, e paradís      crech per fe y rahó jutge. Aquella part      de l'esperit és prompta, mas la dels senys      rocegant-la m'acoste; donchs tu, Senyor,      al foch de fe m'acorre, tant que la part      que·m porta fret, abrase.	185         190
XXV	Tu creïst me      perqué l'ànima salve, e pot-se fer      de mi sabs lo contrari. Si és axí,      ¿per qué, donchs, me creaves, puix fon en Tu      lo saber infal.lible? Torn·a no-res,      yo·t suplich, lo meu ésser, car més me val      que tostemps l'escur càrcer; yo crech a Tu      com volguist dir de Judes que·l fóra bo      no fos nat al món home.	195         200
XXVI	¡Per mi segur,      havent rebut batisme, no fos tornat      als braços de la vida, mas a la mort      hagués retut lo deute e de present      yo no viuria·n dubte! Major dolor      d'infern los hòmens senten que los delits      de parahís no jutjen; lo mal sentit      és d'aquell altr·example, e paradís      sens lo sentir se jutja.	205
XXVII	Dóna'm esforç      que prenga de mi venge. Yo·m trob offés      contra Tu ab gran colpa, e si no y bast,      Tu de ma carn te farta, ab que no·m tochs      l'esperit, qu·a Tu sembla; e sobretot      ma fe que no vacil.le e no tremol      la mia sperança; no·m fallirà      caritat, elles fermes, e de la carn,      si·t suplich, no me n'hoges.	210         215
XXVIII	¡O, quant serà      que regaré les galtes d'aygua de plor      ab les làgremes dolces! Contrictió      és la font d'on emanen: aquesta·s clau      que·l cel tancat nos obre. D'atrictió      parteixen les amargues, perqué·n temor      més qu·en amor se funden; mas, tals quals són,      d'aquestes me abunda, puys són camí      e via per les altres.	220